divendres, 29 de juny del 2012

ENTRE LA SELE, ELS PETITS EDITORS I EL XACAL

Es veu que Andrew Wylie, el xacal, ha tancat el màster d'edició que cada any organitza el bon amic Javier Aparicio. Wylie té 850 autors de tot el món en cartera i és l'agent literari més poderós del món. Conec molts editors petits que parlen pestes dels agents, i conec molts autors que també parlen pestes dels agents. Uns i altres enyoren els bons temps en què una encaixada de mans bastava per segellar un pacte i perquè ni l'autor ni l'editor estafàs un a l'altre, quelcom impossible avui en dia, en aquest món de concentracions editorials planetàries. Estic segur que els petits editors continuarien fent els seus bons tractes humans, però els petits editors tenen moltes altres lluites per aconseguir fer arribar allò que editen a les llibreries i als lectors perquè han de combatre amb els senyors del pensament únic i del main streem. Per això es de cada vegada més admirable la feina que fan aquestes editorials independents.
La vinguda a Barcelona del xacal ha anat acompanyada de les pertinents entrevistes. L'home va aprovar quatre cursos de Harvard en tres anys: Literatura francesa, italiana, griega, filosofía presocrática... a les editorials no li donaven feina perquè deia que llegia a Tucídides. Les grans editorials sempre tan intel·ligents...
La seva arribada a casa nostra ha coincidit en el moment que hem sabut que enguany més alumnes que mai han aprovat la selectivitat. No podia ser d'una altra manera: el govern necessita fer calaix amb les taxes que pagaran aquests nois i noies per accedir a una universitat que, en moltes ocasions, els defraudarà. En molts de casos, i és així de trist, pagaran per aprendre allò que els haurien d'haver ensenyat als instituts i que no han après. La culpa no és en cap cas dels mestres, que en moltes de vegades són autèntics herois. La culpa és de tots nosaltres, de tota la societat. Nosaltres, tots, som els que hem consentit que l'ensenyament secundari rebaixàs de forma notable el seu nivell. Nosaltres, tots, som els responsables de deixar que la Universitat rebaixàs el seu nivell. Uns de forma directa. Els altres votant el que han votat. Uns altres per no votar. Sigui com sigui, tenim unes universitats que en molts de casos només aconsegueixen fabricar aturats que es pensen que tenen una gran formació, però que sovint no arriben amb els seus màsters a allò que sabia un llicenciat de veritat de fa vint anys. I els alumnes que han invertit cinc o sis o set anys de la seva vida en formar-se es queixen amb molta de raó: els han pres el pèl i els han donat un títol que ja no obre cap porta (i que de vegades en tanca).
Hem de continuar consentint que la nostra universitat sigui un lloc on pugui anar tothom? Hem de posar les coses tan fàcils? Hem de rebaixar el nivell constantment per adapatar-lo als alumnes mediocres i privant els alumnes excel·lents de veritables estímuls intel·lectuals que els facin avançar? Mentre continuem per aquest camí cada any hi haurà una proporció enorme d'aprovats a la selectivitat, que en realitat no selecciona res, no posa cap barrera, cap trava. Perquè la universitat d'ara el que vol tenir és clients, no estudiants. Que paguin molt per les seves taxes, que aprenguin a fer moltes coses i que desenvolupin poc la capacitat de pensar. Per l'amor de Déu, literatura, filosofia, història...al final resultarà que fins i tot volen llegir Tucídides i treballar en una editorial.

dijous, 28 de juny del 2012

DULCE MARIA CARDOSO, VICTÒRIA PORTUGUESA A FRANÇA


Mentre Portugal plora per l'eliminació de la seva selecció nacional pels penalties en aquesta espècie de bojeria que és l'Eurocopa, la cultura literària portuguesa ha aconseguit un altre gran èxit que sembla que no interessa gaire a aquesta gran massa que només es conforma en veure 22 milionaris córrer darrera una pilota. La Dulce Maria Cardoso acaba de ser nomenada Cavallera de l'Ordre de les Arts i les LLetres, una de les principals distincions culturals franceses. Es converteix així en la tercera escriptora portuguesa en aconseguir aquesta alta distinció francesa.
Dulce Maria Cardoso va néixer a Tras-os-Montes el 1964 i es va criar a Angola, però va haver de retornar després del 1975, una experiència que recull al seu darrer llibre, O retorno, publicat per l'editorial Tinta da China, o el que és el mateix, l'editorial de Jaume Cabré a Portugal (per cert, s'està preparant la versió portuguesa del Jo confesso). El seu llibre de debut, Camps de sang va ser publicat per la més portuguesa de les editorials de casa nostra, El Gall Editor, en versió de Marta Ferré, i és una d'aquestes lectures altament recomanables.
No puc explicar per què, però la Cardoso és una d'aquestes escriptores que em cau bé, tot i que només vaig llegir aquell primer llibre. El darrer, en la cinquena edició en versió butxaca, el vaig comprar fa poques setmanes a Porto i el tenc sobre la taula a l'espera d'un moment per llegir-lo.
El llibre el vaig començar a fullejar a les taules de la petita tasca que hi ha a l'interior del mercat do Bolhao, a Porto, que és un dels indrets on es pot menjar millor i a un preu més raonable de tota la ciutat. Fins i tot el peix a la brasa és fresquíssim: el van a pescar a la peixatera més propera del mercat, que després s'acosta fins a la taula per interessar-se per la qualitat del seu producte.
Va ser allà on vaig mirar el llibre escollit pel públic i per la crítica com el millor publicat a Portugal el 2011 i avui trobar-me amb la foto feta per Enric Vives-Rubio, el fotògraf català del diari Público ha estat una gran alegria. Portugal ha aconseguit una important victòria en l'àmbit que més importa, el de les lletres. Les victòries esportives són efímeres, el reconeixement a un escriptor demostra la grandesa d'una cultura, en aquest cas la francesa. Tenim tots moltes coses a aprendre.
Però la foto també ha servit per traslladar-me mentalment de nou al mercat del Bolhão i a tota la ciutat de Porto i per recordar que falten poc més de dos mesos perquè aquest escriptoràs que tenim a casa nostra i que nom Jaume Benavente (tal volta el més europeu dels escriptors catalans?) tregui al seu carrer el seu Diari de Porto. Si és manté la tònica serà un d'aquests llibres impresicindibles per a qualsevol bona biblioteca, com ho és bona part de la seva obra i per a mi molt especialment el Viatge d'hivern a Madeira, una de les obres més importants de la literatura catalana dels últims vint anys. I ara no parla l'amic, sinó el crític literari. Quantes evocacions que provoca veure una foto feta per un català en un diari portuguès sobre una escriptora portuguesa que escriu sobre l'Àfrica i que és reconeguda a França, un llibre comprat a Porto que serà descrita per un català...i això no és globalització, això és cultura.

dimecres, 27 de juny del 2012

ENTREVISTA A MANUEL ALEGRE


Feta amb motiu de l'aparició de Un gos com nosaltres, va ser publicada al Diari Avui. És del febrer de 2010.

“La gent d’esquerres volia un president poeta i per ventura encara el vol”

Manuel Alegre, el poeta més popular de Portugal, acaba de ser traduït per primer cop al català amb el seu llibre “Un gos com nosaltres”

S.BENNASSAR. Lisboa. Els ulls blaus, a joc amb la camisa. Una barba retallada amb pulcritud. Seu en una butaca prop de la finestra. El terra és de fusta, típic de la gran majoria de les cases portugueses. Manuel Alegre (Águeda, 1936) viu en una plaça, entre les parades de metro d’Alameda i Areeiro i entra molta llum per la finestra. El poeta més llegit de Portugal i un dels homes que encarnen la història viva del país, amb una trajectòria política que tomba d’esquena acaba de ser traduït per primera vegada al català. Un gos com nosaltres, ha venut més de 120.000 llibres a Portugal i ha esgotat edicions a Itàlia i a Brasil. Està a punt de ser traduït a l’alemany. Aquí, a casa, l’ha publicat Témenos, una petita editorial de Barcelona. Ara aquest home que va ser opositor a Salazar i va conèixer la presó a Angola i l’exili a l’Alger, on es passa més de deu anys treballant en una ràdio contra la dictadura més llarga d’Europa. Ara es presenta per segon cop a president de la República portuguesa.

-En aquest llibre emprau un to de prosa confessional, com si el tema us reclamàs una forma d’escriure pròpia, diferent de les habituals que heu fet servir fins al moment, novel•la, poesia, assaig...
-Sí, potser sí que és un llibre escrit d’una forma diferent. De totes maneres, per a mi no hi ha una frontera clara entre la prosa i la poesia. En aquest llibre el que sí que hi ha és una cadència i un ritme propis de la prosa poètica, perquè la meva narrativa està sempre marcada per la poesia. I aquest és un llibre d’afectes, de dol i de celebració, i també una metàfora a través de la relació del gos amb les persones i amb el món.

-La llibertat de la qual fa gala en Kurica,(el gos protagonista del llibre) és la que vós voldríeu per al poble portuguès?
-No, és la que voldria per a tota la gent del món, no només per als portuguesos. En Kurica era un gos rebel i subversiu i no acceptava la seva condició de gos perquè als animals els agradaria poder arribar a parlar i sovint manifesten la seva tristesa per no poder fer-ho.

-En el llibre la seva filla diu que en  Kurica s’assembla a vós per la seva insubmissió...
-No, en aquest cas i en aquest aspecte s’assembla a ella. De fet en Kurica s’assemblava a tota la família. Nosaltres no podem acceptar el món com està. Encara ens fa falta molta rebel•lia i tot i que ara no tenim el dictador, hi ha moltes altres formes de dictadura. Estam en un món on també hi ha molta injustícia i desigualtat i davant d’això hem de continuar essent rebels.

-Què suposa per a vós ser traduït per primera vegada al català?
-És una passa més de cap a la universalitat. Ara ja estic publicat en tres de les llengües ibèriques, però ser traduït al català és un privilegi especial que m’ha fet molta il•lusió perquè és una llengua antiga amb una gran literatura i molt bons poetes als quals admiro.

-Com s’explica l’èxit que ha tengut aquest “Un gos com nosaltres”, un absolut èxit de vendes i de crítica a Portugal?
-És perquè és un llibre d’afectes i en un món molt violent i ple d’egoismes toca una problemàtica molt diferent tot i que fa reflexionar. Ha venut 120.000 exemplars a Portugal perquè és un llibre de tendresa que han llegit a la vegada tots els intel•lectuals del país i també gent que no havia llegit mai cap llibre fins que varen tenir aquest a les mans. Em va fer molta impressió quan una senyora m’ho va confessar. Però la clau de tot és que aquest no és un gos tradicional i que les nostres relacions eren tenses.

-Vós heu combinat durant molts anys la vostra tasca poètica amb la política (Alegre és un dels fundadors del partit socialista portuguès i ha estat diputat en totes les eleccions). Com és rebut un poeta al Parlament?
-A mi sempre em presentaven com l’orador més important de Portugal quan anava a fora i la veritat és que estic convençut que d’un poema es pot fer un discurs. Però per a mi l’escriptura és inseparable de la meva vida, que ha estat molt intensa i poc normal. Ser un poeta al parlament no ha estat el més estrany que m’ha passat.

-El 2006 us vau enfrontar al partit socialista i us presentàreu com a independent a la presidència de la República. Vàreu treure el 21% dels vots i el candidat oficial de l’esquerra, ni més ni menys que Mário Soares, el 14%, amb una campanya plena d’imaginació.. I ara repetiu..
-Com que no hi havia diners hi havia molta imaginació col•lectiva i la gent feia peces d’arts i petites obres que sorgien dels meus poemes, presents a la memòria col•lectiva de molta gent, fins i tot analfabeta, a través de la cançons. La gent jove féu una campanya molt bona i es va demostrar que la gent d’esquerres volia un president poeta. I pot ser encara ho vulgui.

-Vau estar molt de temps a l’Àfrica, quina creis que serà la importància del continent en els propers anys?
-Bé, es pot dir que jo he conegut les dues Àfriques, la presó d’Angola i després l’estada a Argèlia, amb el moviment dels països no alineats. Tota la gent de la generació de la utopia vàrem passar per Argèlia i el més important era la nostra actitud, perquè es lluitava per la independència sense demanar res a canvi. Avui en dia en canvi la situació a l’Àfrica és molt complicada i en la crisi que arrosseguen hi ha una gran responsabilitat nostra, dels europeus. De totes maneres, el món ha deixat de ser com era i ara hi ha nous pols emergents com la Xina, l’Índia o el Brasil. Després del col•lapse de la URSS i del col•lapse del capitalisme salvatge haurem de veure si sorgeix un nou ordre i una nova multiculturalitat, perquè jo ja no crec que una sola nació domini el món.

-Tornant al llibre, “Un gos com nosaltres” també es pot llegir com un al•legat en favor de la terra i de la vida familiar, dels pilars fonamentals...
-Sí, amb una vida molt intensa com la meva, el nucli familiar i dels amics és molt important i el ca era una presència molt important, una ela que sempre estava allà unint moltes coses.

-Un ca és el millor amic de l’home?
-Un ca pot arribar a ser molt emprenyós, però té de tot. Ara bé, en fidelitat guanya als humans.

dimarts, 26 de juny del 2012

UNS TRINXERAIRES MOLT ESPECIALS


Si a casa nostra encara patim un greu problema pel que fa a la consideració acadèmica de la novel·la negra i al seu prestigi -és el gènere més llegit i més menyspreat a les universitats i als mitjans de comunicació, que amb prou feines n'omple la quota els dies del BCNegra i prou-, a Portugal la cosa és encara pitjor. Les novel·les policials -encara no fan distinció- tenen molt poc prestigi i són molt pocs els autors que s'hi dediquin, tot i que el seu màxim exponent, Francisco José Viegas (autor d'una saga molt bona) tengui uns grans resultats pel que fa a les vendes i a més a més hagi acabat essent ara mateix el secretari d'Estat de Cultura.
Malgrat aquest desprestigi, les incursions al gènere han estat rebudes de forma entusiasta durant el salazarisme -amb nombrosos autors que signaren amb seudònim, com Dick Haskins- i cada vegada que un autor ha decidit entrar al gènere: José Cardoso Pires, Lobo Antunes o Filipa Melo, per posar tres exemples.
Tot i això, la novel·la negra més important publicada a Portugal és la Crónica dos bons malandros, de Mário Zambujal. El llibre té 31 edicions en portuguès, ha venut moltíssims exemplars, ha estat elogiat per la premsa i fins i tot se n'ha fet una pel·lícula (molt dolenta). Ara els lectors de casa nostra tendran l'oportunitat de poder llegir les aventures d'una de les bandes de lladres més singulars -i desgraciades- de la literatura, gràcies a l'Editorial Al Revés, que ha decidit publicar la Crònica dels bons trinxeraires, que s'ha convertit en el número 3 de la col·lecció Crims.cat, que dirigeix Àlex Martín. La traducció del llibre ha anat a càrrec d'Anna Cortils, que ja ha traduït obres de Cardoso Pires -El Delfí i l'Hoste de Job- i de Manuel Alegre -Un gos com nosaltres. 
Així doncs, el lector en català té ara una oportunitat magnífica de descobrir un llibre molt interessant, una novel·la negra ben escrita, intrigant, amb uns personatges deliciosos i una missió per endavant: robar les joies de René Lalique del Museu Gulbenkian. Una joia més de la literatura portuguesa que s'incorpora a la nostra literatura.

dilluns, 25 de juny del 2012

ANGLÈS vs TOTA LA RESTA?

La situació del baix coneixement d'anglès pels alumnes catalans -i extensivament per tots els de l'Estat espanyol- és quelcom que està començant a preocupar notablement a molta gent al país. Fins al punt que el diari Ara el passat cap de setmana va decidir matxacar els seus lectors amb tot de proves de nivell, i amb notícies en anglès (traduïdes també al català). Semblen els conversos d'una gran croada destinada a idiotitzar-nos una mica més. Pensava que els diaris seriosos del país tendrien més senderi i enlloc d'interrogar-se pel baix nivell d'anglès dels catalans s'alarmarien pel pèssim nivell de català dels anglesos, que com tothom sap és molt inferior al de l'anglès que es (mal) parla a casa nostra. Però es veu que no, que hem decidit que hem de ser mesells de la gran llengua mundial i que ara ens hem d'abocar tots a aprendre anglès.

Farien bé els caps pensants de la pàtria en interrogar-se sobre el nivell de català dels catalans i de tots els que segons el president Pujol són catalans, és a dir, aquells que viuen i treballen i Catalunya. Quants n'hi ha d'aquests que no saben la llengua del seu país? Quants no la parlen? Quants l'ataquen de forma sistemàtica? Vet aquí el gran problema que ens hauria de preocupar, i no si sabem o deixam de saber les llengües de fora (particularment penso que quantes més llengües se sàpiguen molt millor, però començant per la nostra i després ja ho veurem).

Perquè es comença fent campanyes alertant del baix nivell d'anglès dels ciutadans i s'acaba acceptant que a les universitats catalanes hi hagi docents que no tenguin el nivell mínim de català per exercir la docència. És més, no he vist cap diari que hagi fet encara la campanya per exigir que la totalitat del professorat universitari faci les classes en català. Totes. De totes les matèries. No he vist cap campanya dels mitjans exigint que a les universitats s'expliqui també la realitat del país. Així pot passar que es perdi molt temps analitzant la constitució americana o el Tatcherisme i en canvi no sàpiga quasi res del país. Facin una prova i demanin als estudiants de la Universitat Pompeu Fabra si saben qui era Roger de Llúria (que dóna nom a un edifici) o que diguin cinc títols de llibres de Mercè Rodoreda (un altre edifici) o que expliquin, per exemple, qui era el doctor Trueta. No cal ni tan sols fer la mateixa pregunta sobre Pompeu Fabra o sobre Jaume I perquè llavors potser l'enquestador tendria notables desigs d'assaltar el centre universitari com si fos un americà qualsevol i abans de suïcidar-se emportar-se per endavant alguns dels seus subjectes d'estudi.

Molt més enllà del nivell d'anglès tenim un problema estructural com a país. Amb la filosofia, la literatura i la història pràcticament bandejades de l'ensenyament secundari estam creant un país d'analfabets. Potser sí que sabran més anglès a la llarga, però de què ens serveix que els nostres ciutadans sapin anglès si no han après a pensar i a llegir i si no saben d'on vénen ni cap a on van? Això de l'anglès és la xocolata del lloro, un altre artifici per no voler entrar en una qüestió de fons molt més profunda, que és que tenim l'educació dels nostres infants, joves i universitaris, sotmeses a plans d'estudi que en darrera instància es fan a Madrid. Cal retornar a les humanitats, a la filosofia, la literatura i la història, obligatòries, i a la llengua catalana. No ens cal molta gent que sàpiga fer coses, ens cal gent que les sàpiga pensar i imaginar. I cal elevar el nivell d'exigència educatiu a tots els àmbits de l'educació. Llavors, quan tinguem alumnes excel·lents en català, en matemàtiques, en filosofia, en literatura i en història, ja ens preocuparem de l'anglès. 

divendres, 22 de juny del 2012

JOANOT MARTORELL NO ERA ENXANETA

Resulta que ara la pàtria sencera està revolucionada perquè els castellers de Vilafranca han fet un castell dalt d'un gratacels. Un periodista americà es va posar a la pinya -i pel que explica a la seva crònica és el més emocionant que ha fet a la seva vida- i les fotos de l'enxaneta coronant la torre humana amb l'skyline de Nova York al darrera ha estat tan emocionant que fins i tot el diari ARA ha llevat les grapes perquè la gent la pugui emmarcar i penjar a casa seva. En paral·lel alguns, com l'Anna Maria Villalonga, s'han atrevit a qüestionar via facebook, que és la plataforma on es fan aquestes coses avui en dia, la necessitat i la utilitat de dur els castellers a Nova York en aquest precís moment.
A mi els castells és quelcom que m'emociona bastant. No en som i no n'entenc, i com a català o aragonès oriental insular crec que se'm pot disculpar confongui manilles, folres i altres herbes. M'agrada veure'ls, m'agrada la celebració a la plaça quan arriba a la fi l'èxit desitjat i entrenat. I m'emociona veure com la cultura de l'esforç castellera ha servit per salvar vides com en els projectes desenvolupats a Sudamèrica.
Ara bé, crec que en aquests moments especialment crítics pel que fa a les dotacions pressupostàries de cultura hi havia altres prioritats que no portar els castellers a Nova York. Ja se sap que en temps de crisi la cultura és el primer ase dels cops i el primer lloc d'on es retalla, perquè els nostres governants tenen una curtor de mires de dimensions còsmiques. Per això mateix és molt important veure en què ens gastam els quartos.
I crec que l'actuació dels castellers és un simple acte que deixarà un grandíssim record en els espectadors que l'han vist però poca cosa més. No serem més internacionals, no modficarem el pensament dels americans, no aconseguirem gairebé res. Ens hauríem de plantejar fer intervencions culturals realment de pes, a l'exterior. I aquestes, ens agradi o no, no passen pel foc d'encenalls de les coses que fan renou. Hem de deixar de fer cultura de mostrador i començar a ser seriosos i rigorosos en les nostres actuacions exteriors. La literatura, la història, l'art, la música, el cinema, és el primer que hem d'exportar. I me sap greu ser categòric, però crec que és exactament en aquest ordre.
Tenim una cultura popular molt rica i l'hem de defensar i promocionar. Castellers, sardanes, caramelles, balls de bastons, danses de les morts... i tenim una cultura gastronòmica fascinant i també l'hem de defensar. Però si us plau, a l'hora d'exportar la cultura catalana ens cal ser més rigorosos. No canviarem la manera de pensar de ningú amb un plat deconstruit, però per ventura sí que influirem en com ens veuen si aconseguim que els americans -ep, i els altres- llegeixen Joanot Martorell, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster (especialment Joan Fuster). Ens cal una política de traduccions forta, decidida i encertada, per tal d'aconseguir que a Suècia la gent tengui ganes de venir a descobrir Catalunya com nosaltres volem descobrir  Suècia gràcies a les males novel·les d'Stieg Larsson. Ens cal, en definitiva, una voluntat forta de colonitzar culturalment el món, ens falta un sentit imperialista de la cultura. I això no s'aconsegueix amb política de mostrador sinó amb voluntat d'Estat i amb ambició de primera potència. El producte hi és, el que em sembla que no hi ha és voluntat de mostrar-ho. No fos cosa que... i per cert, Joanot Martorell no era enxaneta.

dijous, 21 de juny del 2012

L'EDITOR QUE SOMIA AMB TIRANT LO BLANC


Carlos da Veiga Ferreira és l'editor que ha traduït més llibres del català al portuguès

A l'Hospital Miguel Bombarda els malats psiquiàtrics ja fan temps que han abandonat els crits, els cants, els jocs. L'Hospital té les portes tancades esperant per saber quina utilitat li donaran, si és que n'hi donen alguna. Relativament a prop hi ha el campo dos Màrtires da Pàtria. Foren molts els màrtirs de la pàtria que acabaren a l'hospital. Màrtirs de vint anys que se n'anaren a Angola, a Moçambic, a Guinea, sobretot a Guinea, el pitjor camp de les batalles empreses per aquell Portugal que creia en la grandes de l'imperi colonial. Va ser a Guinea on es va començar a guanyar la batalla de la democràcia. Pel mig quedaren els morts, els mutilats, els bojos. 
En aquest hospital hi tenia el seu despatx Antonio Lobo Antunes, i per això és l'hospital més famós de Lisboa. Com a mínim el que més apareix en els llibres. Segur que si fos l'hospital on haguéssin internat algun familiar de Cristiano Ronaldo seria encara més famós, ara que els portuguesos estan tots bojos amb onze tipus milionaris que corren darrera una pilota. Aquí hi tenia el despatx Lobo Antunes, i aquí ha escrit moltes pàgines, entre els crits dels bojos i els crits interns de la seva ment, massa vegades ancorada encara en aquella guerra colonial.
El despatx de Carlos da Veiga Ferreira és ben davant de l'hospital. És un primer pis gran absolutament envaït de llibres. Hi ha la història dels més de vint anys d'edició de Teorema, avui al grup Leya, aquest gegant que està destruint la literatura malgrat que el seu negoci sigui fer llibres. Ara dirigeix Teodolito, un nou segell que pertany a Afrontamento, una empresa editora del Nord, de Porto.
Veiga Ferreira ha estat el gran editor independent de Portugal, i ara encara exerceix des del seu nou segell. El despatx sencer fa olor de llibres, cafè i tabac, perquè l'editor engalta les cigarretes una darrera l'altra. Hi arribo amb la meva amiga Umbelina Sousa, que considera que Déu existeix i el seu nom és Jaume Cabré. Ella també té un somni: crear una editorial que només tradueixi llibres catalans al portuguès. Sap de què parla perquè per les seves mans han passat autors com Robert Saladrigas, Carme Riera, Quim Monzó, Jordi Puntí, Albert Sánchez Piñol... si pogués ella només traduiria del català, però també ha de sobreviure, així que tradueix de l'espanyol, del francès, de l'anglès. Vila Matas, Bolaño, Martínez de Pisón, per exemple, tenen versions portuguesa gràcies a ella, treballats des d'una casa al barri de les noves nacions, les que aconseguiren la independència de Portugal, qui sap si com una al·legoria del nostre nou Estat.
Veiga Ferreira ha editat tots els noms que he dit abans i alguns altres (Perucho, Villalonga...) i vol continuar fent-ho, perquè creu en la literatura en català i la seva qualitat. I l'editor té un somni: editar el Tirant Lo Blanc. Al seu despatx, dins el caos de llibres immens, hi ha un prestatge especial, d'honor, ple de versions del Tirant. Assegura que necessita trobar un traductor boig, perquè l'editor boig ja existeix. I diu, referint-se a l'hospital, que sempre hi ha hagut més bojos a fora que dintre. I més ara, que el Miguel Bombarda ha tancat les portes i només és pedres i les pàgines de Lobo Antunes.

dimecres, 20 de juny del 2012

ENTREVISTA A ADELAIS DE PEDROLO



Aquesta entrevista es va publicar al Número 2 de la revista Capicua.

“Els Països Catalans som un poble que no té memòria”

Adelais de Pedrolo és la presidenta de la Fundació Manuel de Pedrolo

-La fundació Pedrolo té ara cinc anys, però en fa molts més que us dedicau a la recuperació de l’obra del vostre pare…
-Mira, el pare es va morir fa vint anys i al marge dels dos primers jo en fa divuit que estic intentant fer coses amb el seu llegat. Tenim la casa i una biblioteca amb 11.000 volums que no es pot perdre i vaig intentar fer coses amb l’ajuntament de Tàrrega, però es veu que no tenen interès i els acords possibles no s’han materialitzat. Hem tingut el suport de la Universitat de Lleida i vam fer un conveni marc, però mai no s’ha passat de les bones intencions. De la Universitat, que és molt pobre, no em puc queixar, però sí de les altres institucions. El que jo volia era perpetuar el pas del pare, que tant va donar pel país i a la fi creàrem la fundació amb molts de problemes perquè al principi la Generalitat ens va demanar 30.000 euros i vam començar a funcionar. Ara la tiram endavant en Josep i jo i algun col•laborador.
-Sempre he pensat que l’obra del vostre pare i el seu ressò han estat condicionades clarament per les seves idees polítiques independentistes, de les quals no s’amagava...
-I és clar que està condicionat per això. Pedrolo té un gran suport popular i si els seus llibres no es venen més és perquè no es troben al mercat. Edicions 62 té els drets sobre 88 títols i ara s’ha fet una gran passa perquè sembla que els podràs demanar a la carta, i això serà molt important, perquè tot i que se’l treballa poc a les universitats, encara hi ha el problema afegit de no trobar molts dels seus llibres. Des de la Fundació hem estimulat al màxim que es facin reedicions i recuperacions de l’obra i cada any anem aconseguint la incorporació de nous materials, però també he de dir que moltes vegades ens trobem amb les portes tancades.
-Quins són els objectius principals d’una entitat com la Fundació Pedrolo?
-El que nosaltres volem és recuperar l’obra i la veu del meu pare. Manuel de Pedrolo té un total de 20.000 pàgines escrites que són les cròniques de tot una època i la vindicació de les llibertats. La seva és una obra al servei dels Països Catalans i la seva ideologia la va condicionar en part.
-Manuel de Pedrolo és un dels escriptors més importants del país, no tan sols per la introducció de la modernitat literària a Catalunya sinó també per la seva tasca com a traductor i com a impulsor d’una col•lecció vital com La cua de palla...
-Home, ell tenia moltes idees sobre el país i va impulsar la col•lecció i les traduccions, que eren molt interessants perquè la feien molts bons professionals. Però en els papers on explica com li agradaria ser recordat, el meu pare ja ho diu: com un servidor a la cultura i a la nació. Nosaltres ara fem les dues coses.
-Sembla mentida, que l’autor més venut de la literatura catalana i amb una obra tan extensa, sortís tan poc a la televisió...
-Era una qüestió d’ideals perquè a la televisió no es permetia parlar d’independentisme. Només féu aquella entrevista llarga amb el Puyal perquè ell li va prometre –i ho va complir- que podria dir el que volgués. Pedrolo exigia l’ús del català per deixar-se entrevistar i això féu que sortís poc.
-Pareix que l’obra i la figura de Pedrolo es recordi a batzegades...
-No ens oblidem que hi ha molts altres autors als quals també s’ha oblidat. Amb el pare hi ha el problema afegit dels seus ideals polítics. Ell era independentista i molt sovint arraconava la paraula nacionalista, en la qual no creia. Però el pare no és l’únic escriptor oblidat de casa nostra, perquè els Països Catalans som un poble que no té memòria.
-I també sorprèn molt que hi hagi aquesta dificultat per trobar-lo a les llibreries...
-Les editorials avui en dia tenen altres motivacions molt diferents que les de fer país que les motivaven fa uns anys. I això també és comprensible.

NOUS PROPÒSITS I OBJECTIUS DEL BLOG

Benvolguts seguidors i lectors. Feia uns dies que no posava cap post en aquest bloc. El motiu és el següent: he estat pensant com aquest bloc podria ser més útil a la gent. Els enllaços amb notícies de premsa els podeu aconseguir tots, les notes de lectura no tenen la profunditat que un voldria...


Al final de molt pensar he decidit que el bloc contendrà allò que millor sé fer, el que és la meva professió encara que ningú estigui disposat, avui en dia, a pagar per ella: el periodisme. Així doncs, la graella quedarà així.
-Dilluns: article sobre política.
-Dimarts: crònica portuguesa (que també serà publicada al bloc Cròniques Portugueses)
-Dimecres: entrevista cultural -aprofitant totes les que he fet i les que vaig publicant cada setmana.
-Dijous: crònica portuguesa (que també serà publicada al bloc Cròniques Portugueses)
-Divendres: article sobre cultura o societat.
També us oferiré les ressenyes que vagi publicant en algun mitjà i un cop al mes algun relat propi.


Bé, esper poder mantenir el propòsit i esper també, i sobretot, gaudir de la vostra confiança.

dissabte, 2 de juny del 2012

SALES, CALDERS, TÍSNER


Autor/s: M.S.

L'Any Sales, Calders i Tísner, un centenari amb canemàs virtual

Generalitat i Ajuntament de Barcelona presenten la programació de l'Any Sales, Calders i Tísner




Una web completa http://www.salescalderstisner.cat/
 en informació i recursos, que s'anirà actualitzant, sobre Joan Sales, Pere Calders i Avel.lí Artís Gener, Tísner, és el canemàs que estructura la celebració del triple centenari del naixement d'aquests escriptors. Aquesta és la principal aportació de la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona a l'Any Sales, Calders i Tísner. Laura Borràs, comissària de l'esdeveniment, la va presentar ahir, acompanyada del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i del regidor de Cultura, Jaume Ciurana.

Mascarell va recordar, com en d'altres ocasions, que la commemoració dels centenaris havia de servir per honorar i actualitzar, fer contemporanis, els homenatjats. En aquest cas, són tres homes que van contradir les principals vicissituds del segle XX, tres persones que no es van deixar derrotar.

I Ciurana va recordar, també com en d'altres ocasions, la voluntat que Barcelona exerceixi de capital literària i editorial, alhora que sigui, obviament, capital de la cultura catalana. I sobre els escriptors homenatjats, va recordar que tots tres van tenir una projecció literària estroncada per la guerra, i que es van enfrontar a la situació des del combat: 'un combat tan físic com literari, un combat contra la desesperança, contra la no sortida, un combat contra la resignació, i des d'una fidelitat a la República i al país.'

Ciurana també va dir que 'la generació que hem vingut després els hi hem d'agraïr moltes coses. Recordo per exemple la representació de l'adaptació de «Antaviana» de Pere Calders, on el català actuava com una llengua normal. Hem de recordar que era una època on un president del govern espanyol deia que no es podia ensenyar física nuclear en català.' Ciurana va assegurar que davant del pessimisme d'avui cal tornar als clàssics: 'Tísner, Calders i Sales ho tenien pitjor que nosaltres. I la seva actitud és una lliçó de vida, de no defallir. Aquesta és també una ambició que podem reivindicar.'


Van assistir a l'acte la filla d'Avel·lí Artís Gener, Mireia Artís, i la néta de Joan Sales, Maria Bohigas responsable de Club Editor, que va anunciar a VilaWeb la publicació de la novel·la inèdita d'en Sales l'any qu ve. Precisament, quan es va preguntar sobre la dificultat de trobar alguns volums d'aquests escriptors, de la quantitat d'obra descatalogada que existeix sobretot de Tísner i alguna de Calders, el conseller Mascarell i la comissària en van fer responsables directes els editors. I en aquell moment va saltar Bohigas visiblement molesta: 'Un centenari no supleix les mancances del sector editorial. La culpa d'aquest volum de llibres descatalogats no és pas dels editors, sinó de la política cultural en general. Vivim una situació d'asfíxia i ens estem quedant sense aire.' També va dir que amb la programació presentada ella no sentia emoció només expectació. Mascarell li va replicar que ell sí que sentia emoció, i que des del departament de Cultura no es podia fer una editora nacional, sinó que s'havia de donar suport perquè els editors poguessin fer la seva feina.

L'aposta virtual de les institucions


Laura Borràs va ser nomenada comissària de la commemoració de l'Any Sales, Calders i Tisner el febrer d'aquest any. I els actes no s'han presentat fins el primer de juny. La comissària va justificar la tardança explicant que les celebracions dels tres centenaris pivotaven sobre el mes del naixement de cada autor: Tísner el mes de maig, Calders al setembre, i Sales al novembre.

Fer el triplet del centenari també ha portat la comissària a oferir algunes activitats comunes. Comenta Borràs: Tots tres escriptors van néixer el mateix any, eren barcelonins, van viure l'experiència de la guerra (s'hi van allistar voluntaris) i van escriure un llibre sobre la guerra: '556 Brigada Mixta' el Tísner; 'Unitats de xoc' el Calders; i 'Incerta glòria' de Joan Sales. Després van marxar a l'exili i van anar a parar a Mèxic. Encara que van tenir maneres diverses de viure l'exili.

L'eix central de l'any institucional s'ha posat en la lectura o la relectura d'aquests escriptors. Per això s'ha cercat la col·laboració de les biblioteques; s'han plantejat rutes literàries per Barcelona, s'oferiran fitxes bibliogràfiques on es destaquin les vesants menys conegudes de cada autor; tindran una presència a les escoles, s'incedirà en aquelles arts com el teatre, el cinema, la música, que han adaptat o adaptaran l'obra d'aquests escriptors…

Les diverses activitats d'àmbits diferents són la suma de moltes activitats organitzades per entitat i institucions diverses. La comissària Laura Borràs s'ha centrat en oferir una bona aportació virtual a l'Any Sales, Calders i Tísner. Per això ha presentat la web del centenari, i ha recordat que els personatges són presents en les xarxes social: han activat una pàgina de facebook conjunta de tots tres autors, així com el perfil de Twitter de cadascun d'ells: @Joan_Sales, @P_Calders i @artis_gener.

En la web s'hi troba informació de cada escriptor, amb una secció de fotografies i una hemeroteca, un espai de recursos que es poden trobar a internet, i un aplec de vídeos de personatges coneguts que llegeixen un fragment d'obra o bé que expliquen alguna anècdota o vivència dels autors. El portal també ofereix un calendari d'activitats que s'anirà actualitzant, i així mateix un bloc amb la crònica d'algunes activitats del centenari. La web disposa d'una versió per a mòbils.

divendres, 1 de juny del 2012


Club Editor publicarà la novel·la inèdita de Joan Sales l'any vinent


Ha reeditat 'Incerta Glòria' separada de 'El vent de la nit' · I publicarà un seguit de títols relacionats amb Sales




D'aquí a uns quants dies ja serà a les llibreries una nova edició de 'Incerta glòria', la gran novel·la sobre la guerra de Joan Sales i, a part, 'El vent de la nit', la novel·la sobre la postguerra. Aquestes dues obres se solien publicar en un sol volum.

Però Maria Bohigas, responsable de Club Editor, vol exposar totes les facetes literàries d'en Sales. És per això que al novembre publicarà la primera biografia sobre aquest autor, escrita per Montserrat Casals; al febrer del 2013 traurà la correspondència inèdita 'Cartes a la filla'; i cap a l'estiu de l'any vinent publicarà la novel·la inèdita, acabada però no tancada, que Sales va deixar abans de morir.

Maria Bohigas, la seva néta i actual responsable de Club Editor, fundat per Sales, vol aprofitar el centenari del naixement del seu avi per trencar el tòpic i fer conèixer nous aspectes de la seva obra: 'Sales no és un autor d'una sola novel·la, i sobretot no és un autor d'una sola cara', diu.

Bohigas ha aprofitat l'oportunitat que li brinda el centenari per concentrar els esforços en l'edició de l'obra d'en Sales: 'Un autor és la seva obra. Per això és imprescindible que estigui disponible. I també s'ha de donar a conèixer allò que no es coneix o es coneix menys de l'autor. De fet, l'estratègia editorial ve de lluny i és força anterior al centenari: al 2005 Club editor va reeditar 'Incerta glòria' alhora que publicava les 'Cartes a Màrius Torres'. El 2006 publicava l'epistolari Rodoreda - Sales, a cura de Montserrat Casals. El 2009 recuperava l'adaptació que va fer Sales del 'Tirant lo Blanc' per a la canalla. I per això Club editor ha arribat a l'Any Sales sense cap llibre descatalogat.

Però enguany i l'any que ve la tasca editorial sobre Joan Sales incidirà en la reorganització de la seva obra ja publicada i en l'edició de nou material inèdit, trobat a l'arxiu Sales, que Montserrat Casals ha treballat a fons. Maria Bohigas s'ha mirat l'obra de Sales des d'una nova posició. I d'entre les fites literàries que es marca en destaca la publicació de la novel·la inèdita que Sales va deixar molt enllestida: 'És una versió acabada, però Sales no la va donar per tancada perquè en el moment que es va morir, l'any 1983, la repensava. Amb aquest volum s'ha d'anar en compte, cal donar un marc per situar el lector. I en aquest sentit s'han de definir encara els criteris d'edició.'

Maria Bohigas avança que aquesta novel·la inèdita ofereix una nova cara de Sales: 'Ens proposa un cert univers d'infància d'un cert món rural, alhora que situa el protagonista, un expatriat no pas exiliat, en el present a la República Dominicana. És la història d'un home, sol, que d'alguna manera és un cínic. Però hi ha moltes més coses. En Sales li havia explicat a en Carles Pujol, que va traduir 'Incerta glòria' al castellà, que ell no intentava fer una novel·la ni rosa ni negra, sinó blanca, com Dickens. I quan Pujol li preguntava de què anava, ell li deia: «És una història d'incest». Novel·la blanca? Incest? Volia dir que era capaç de novel·lar les contradiccions.'

El perquè de separar 'Incerta glòria' de 'El vent de la nit'

El centenari del naixement de Joan Sales demostra que una part de lectors d'aquest país, i en part ben joves, reivindica la seva figura i la seva obra. En aquest sentit, és molt exemplificador el cicle de conferències i taules rodones dedicades a Sales que ha organitzat Òmnium Cultural del Gironès. És una programació de tot l'any, amb figures de gran nivell i de molt diversa procedència. Així ho constata Maria Bohigas: 'Ho trobo exemplar. Aquests joves, que ronden els vint-i-cinc anys, han transformat la voluntat de parlar sobre Sales en una reflexió de calat. I no s'han deixat influir per capelletes, en són immunes perquè no els interessen gens. Aquesta gent contrasta amb la commemoració institucional, que a meitat d'any encara no s'ha donat a conèixer.'

Són aquests nous lectors que reivindiquen Sales, i les diferents aproximacions que s'han fet  des de l'àmbit del pensament, les que han fet decidir Maria Bohigas a separar les dues novel·les que conté el volum de 'Incerta glòria': 'A diferència de les dècades anteriors, on la gent no tenia ganes de parlar de la guerra, avui el públic és capaç d'interessar-se per novel·les que expliquen quin és el fruit de la guerra.'

Sales va treballar 'Incerta glòria' durant vint-i-cinc anys, amb una primera versió l'any 1955, que tenia 335 pàgines, fins a la definitiva del 1971, que en tenia 910. L'any 1981 es va fer l'última reedició de 'Incerta glòria' en vida de Sales. Aquesta edició ja separava tots dos llibres, amb una portadeta i el pròleg ho indicava. El darrer capítol de 'Incerta glòria' anomenat 'Últimes notícies' s'havia convertit en una segona novel·la, 'El vent de la nit'. L'any 1983, quan Sales ja era mort, la seva dona, Núria Folch, en va fer una edició separada (la primera que es feia). Però a final dels anys noranta, quan Club Editor va associar-se amb l'editorial Columna, els dos volums van tornar a publicar-se junts.

'Són dues novel·les que tenen molta relació. Però he decidit separar-les per remarcar que són en certa manera el dret i el revés d'una mateixa història, que hi ha una relació de trencament: a 'Incerta glòria' els personatges viuen sota el signe de l'instant present. En canvi, a 'El vent de la nit', els personatges viuen sota el signe dels fantasmes de la memòria i d'un present que nega el seu instint interior. Separar els llibres és ajudar el lector a fer aquest pas.'

Continua Bohigas: 'El trencament també es nota en l'estil. A 'El vent de la nit', l'estil entronca molt més amb la lírica, entres en una altra intimitat, en un univers poblat de fantasmes i de gent que és diferent de la del primer volum. Són vint anys de diferència entre totes dues històries, la primera sobre la guerra, la segona sobre la postguerra. El protagonista és el mateix però ha canviat i també la gent amb la qual es relaciona. Té una fondària impressionant.'

La biografia i les 'Cartes a la filla'

Si no es dóna cap fet inesperat, Club Editor publicarà la biografia de Joan Sales, a càrrec de la periodista Montserrat Casals, pel novembre d'enguany. És un projecte molt ambiciós, que Casals treballa en exclusivitat des del 2008. La seva font documental fonamental ha estat l'arxiu que es conserva a la casa familiar de Sales. El volum tindrà unes cinc-centes pàgines i oferirà molt de material inèdit. Maria Bohigas diu que la història del llibre és com l'esfera celeste i la vida d'en Sales és un cometa que travessa l'esfera. Vol dir que el context és determinant. I això també permetrà el lector fer molts paral·lelismes amb la situació actual. 'Avui Sales és un personatge estimulant, perquè mostra què és capaç de fer un home sol. I crec que és un tema apassionant.'

La mirada no subjectiva de Montserrat Casals sobre el material de l'arxiu Sales ha posat en valor la correspondència que Joan Sales va tenir durant vint-i-un anys amb la seva filla Núria. Des que ella va marxar a viure a França l'any 1962 i fins que Sales es va morir van mantenir una intensa relació epistolar: 'S'escrivien com a mínim una carta per setmana de tres i quatre planes. És gairebé un dietari, on Sales li explica la seva vida, el que fa, i la posa al dia dels fets que s'esdevenen en el país. No fan xafarderies sinó que mostren el seu pensament sense cap vel, clar, diàfan, i amb la gràcia pròpia d'en Sales. A la meva mare no li va costar gens acceptar de publicar les cartes. Seran les 'Cartes a la filla' i sortiran segurament al febrer del 2013.'

Maria Bohigas també creu que ha de recuperar 'Viatge d'un moribund', la poesia de Sales que va inclosa en el volum de les 'Carles a Màrius Torres'. Al mateix temps, quan es reeditin aquestes cartes, el llibre també canviarà perquè s'inclouran les cartes recuperades de Mercè Figueres.