Opinió | Pere Antoni Pons
La presidenta zombi
Pere Antoni Pons | 18/09/2011 | Vistes: 23
Segons la magnífica crònica de Quim Torres que va publicar aquest diari el passat dimecres, la presidenta del Consell, Maria Salom, va aprofitar la celebració de la Diada de Mallorca i "el marc incomparable" del Teatre Principal per oferir el seu primer discurs institucional. Que, tal com s'intueix per l'ús d'un dels tòpics més incomparablement suats de la història dels discursos públics, va ser molt pobre i gris, francament lamentable.
Més enllà de la ideologia que hi va exposar -sostinguda per una contradicció digna de la més retorçuda psiquiatria política: Salom "no vol més competències ni més autogovern"; només "vol millorar la vida dels mallorquins i reivindicar-ne el benestar": estaria bé que la presidenta explicàs com aconseguirà aquest encomiable doble objectiu sense més competències ni més autogovern, i sense plantar cara a l'espoli fiscal a què Madrid ens té sotmesos-, més enllà de la ideologia, dic, el que és de veres significatiu és l'ús que va fer Salom de la llengua.
Segons explicava Quim Torres, Salom va fer servir un mallorquí replè de frases fetes i de castellanades. Poques vegades un discurs deu haver estat, en la seva forma, una declaració de principis -de conviccions ideològiques i de prejudicis intel·lectuals- tan contundent. Per si feia falta, va quedar clara quina és la concepció que té Salom de la llengua dels mallorquins: un instrument folklòric que, per anar bé, s'ha d'assemblar tant com sigui possible a la llengua de Muñoz Molina.
Ja sabíem que el PP balear confon les modalitats amb el sabotatge, però siguem clars: per dir apoiar en el discurs de la Diada de Mallorca has de tenir molta mala bava o has de ser un analfabet colossal. Ah, i per l'amor de Déu i per respecte a la història, no mitifiquem un PP autonòmic suposadament conciliador, tolerant i tirant a mallorquinista que mai no va existir. En Gabriel Cañellas feia servir el mateix català deliberadament baix, obtús i infectat de na Salom, i, si en les seves èpoques com a president autonòmic parlava de defensar Mallorca enfront de Madrid, és simplement perquè, a Madrid, aleshores hi governava el PSOE de Felipe González. Si no hagués estat així, és clar que otro gallo habría cantado, per dir-ho en la llengua dels somnis político-eròtics de l'actual presidenta del Consell.
Deixant de banda les conclusions més òbvies que es poden extreure de tot plegat -com ara que Salom preferiria muntar un cavall de punxes i cavalcar durant segles per una pradera de foc i de fems abans que fer un discurs en castellà que tengués el més mínim error lingüístic-, és evident que l'oratòria infame de Salom només podria ser corregida a còpia de crítiques i escarnis. Em jugaria el coll, però, que ningú del públic del Principal va riure quan la presidenta va dir apoiar durant el discurs. Qualcú s'imagina la quantitat de conyes que rebria un representant públic francès que fes amb la llengua de Camus el que Salom fa amb la de Costa i Llobera?
Crec que va ser Joan Fuster qui va dir que, amb l'aparició de la televisió, totes les cases catalanoparlants d'Espanya varen passar a tenir un convidat castellanoparlant perpetu. Si a la presència d'aquest convidat, que ha criat i ara és un entre una multitud, s'hi afegeix la constant i implacable fustigació ideològica contra tot el que sigui, soni o paregui català, s'entendrà com és que tants de mallorquins parlen tan malament la seva llengua, fins al punt que se senten ofesos i ferits en la seva profunda catalanofòbia quan qualcú els parla un mallorquí correcte, net de pues i d'altres adherències. No ens hauria de sorprendre. Com ens han ensenyat les pel·lícules de zombis, els contagiats sempre acaben estimant la infecció que els destrueix.
Més enllà de la ideologia que hi va exposar -sostinguda per una contradicció digna de la més retorçuda psiquiatria política: Salom "no vol més competències ni més autogovern"; només "vol millorar la vida dels mallorquins i reivindicar-ne el benestar": estaria bé que la presidenta explicàs com aconseguirà aquest encomiable doble objectiu sense més competències ni més autogovern, i sense plantar cara a l'espoli fiscal a què Madrid ens té sotmesos-, més enllà de la ideologia, dic, el que és de veres significatiu és l'ús que va fer Salom de la llengua.
Segons explicava Quim Torres, Salom va fer servir un mallorquí replè de frases fetes i de castellanades. Poques vegades un discurs deu haver estat, en la seva forma, una declaració de principis -de conviccions ideològiques i de prejudicis intel·lectuals- tan contundent. Per si feia falta, va quedar clara quina és la concepció que té Salom de la llengua dels mallorquins: un instrument folklòric que, per anar bé, s'ha d'assemblar tant com sigui possible a la llengua de Muñoz Molina.
Ja sabíem que el PP balear confon les modalitats amb el sabotatge, però siguem clars: per dir apoiar en el discurs de la Diada de Mallorca has de tenir molta mala bava o has de ser un analfabet colossal. Ah, i per l'amor de Déu i per respecte a la història, no mitifiquem un PP autonòmic suposadament conciliador, tolerant i tirant a mallorquinista que mai no va existir. En Gabriel Cañellas feia servir el mateix català deliberadament baix, obtús i infectat de na Salom, i, si en les seves èpoques com a president autonòmic parlava de defensar Mallorca enfront de Madrid, és simplement perquè, a Madrid, aleshores hi governava el PSOE de Felipe González. Si no hagués estat així, és clar que otro gallo habría cantado, per dir-ho en la llengua dels somnis político-eròtics de l'actual presidenta del Consell.
Deixant de banda les conclusions més òbvies que es poden extreure de tot plegat -com ara que Salom preferiria muntar un cavall de punxes i cavalcar durant segles per una pradera de foc i de fems abans que fer un discurs en castellà que tengués el més mínim error lingüístic-, és evident que l'oratòria infame de Salom només podria ser corregida a còpia de crítiques i escarnis. Em jugaria el coll, però, que ningú del públic del Principal va riure quan la presidenta va dir apoiar durant el discurs. Qualcú s'imagina la quantitat de conyes que rebria un representant públic francès que fes amb la llengua de Camus el que Salom fa amb la de Costa i Llobera?
Crec que va ser Joan Fuster qui va dir que, amb l'aparició de la televisió, totes les cases catalanoparlants d'Espanya varen passar a tenir un convidat castellanoparlant perpetu. Si a la presència d'aquest convidat, que ha criat i ara és un entre una multitud, s'hi afegeix la constant i implacable fustigació ideològica contra tot el que sigui, soni o paregui català, s'entendrà com és que tants de mallorquins parlen tan malament la seva llengua, fins al punt que se senten ofesos i ferits en la seva profunda catalanofòbia quan qualcú els parla un mallorquí correcte, net de pues i d'altres adherències. No ens hauria de sorprendre. Com ens han ensenyat les pel·lícules de zombis, els contagiats sempre acaben estimant la infecció que els destrueix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada