Opinió | Llorenç Capellà
L’enemic a casa
Llorenç Capellà | 11/08/2011 | Vistes: 34
Ara resulta que Bush, i amb ell els altres dos setciències que feien part del Trio de les Açores, s'equivocaren de mig a mig. L'enemic del món occidental no era Saddam Hussein, sinó les agències de qualificació com Standard&Poor's i Moody's. Bush cercava l'enemic a l'Orient Mitjà i el tenia a casa, amagat en els despatxos de Wall Street, disposat a mostrar públicament el paperet amb el suspens de l'economia americana. L'amenaça d'ara mateix no rau en les armes nuclears que pugui emmagatzemar un insensat com Gaddafi, sinó en el dret a abaixar nota que s'han arrogat agitadors socials amb corbata com són Devem Sharma (S&P) i Raymond McDaniel (Moody's). Impensadament hem arribat a la superació d'Arquimedes. "Doneu-me un punt de suport i mouré el món", va anunciar el savi de Siracusa. "Deixeu-me parlar i el faré tremolar". Al món, s'entén. Però aquesta segona sentència l'han pregonada aquests dos apòstols del caos des de les seves gàbies d'or. Perquè la crisi que propalen no els afecta els ingressos personals. Mister McDaniel, per exemple, l'any passat va embutxacar-se 9,15 milions de dòlars, que són 6,4 milions d'euros.
Si fa dos segles un privilegiat de la fortuna gosava anunciar un futur de fam i misèria per als altres, sempre hi havia un Marat disposat a canviar el curs de la història. Ara no. L'expressió màxima de l'esquerra americana és Obama i més a prop, a Espanya, amb una taxa d'atur del 21% (9,9% a la resta del territori euro), UGT centra la seva capacitat de mobilització en la protesta contra la visita del Papa. L'equivalent espanyol d'Obama, per tant, no poden ésser els sindicats més coneguts, sinó Zapatero. Però mentre Obama cerca per sota la taula i als racons del despatx presidencial una de les tres A que tenia l'economia americana i que ell jura i perjura que no pot haver perdut mai, Zapatero (segrestat a Moncloa) mira amb nostàlgia en direcció a Doñana. És la diferència substancial que hi ha entre un president que s'enfureix si li mouen la cadira, i un que ja en té prou si aconsegueix asseure's a una cadireta d'anar a missa. Un dels malsons de Zapatero es Moody's, que s'acarnissa amb la incapacitat de reactivació de l'economia espanyola sempre que pot.
Ningú no mou els fils de Moody's, però dels seus moviments se'n beneficiarà el Partit Popular. Això no obstant, si el Professor de Georgetown no dóna a corre-cuita algunes lliçons elementals de comptar amb els dits a Rajoy, Moody's s'haurà de mostrar igualment crítica amb el govern conservador, cosa que ben probablement no ha previst. Els problemes de l'economia espanyola són de solució fàcil, perquè sovint n'hi ha prou canviant els governants d'esquerres per altres de dretes. Els dels Estats Units són més complexos, perquè la Casa Blanca sempre té un estadant de dretes. Ara Obama pretén emprendre algunes millores socials entre les quals hi ha la reforma del sistema tributari, que comporta el gravamen de les rendes més altes. I hi ha frivolitats que la dreta de debò no pot consentir. A posta la qualificació creditícia dels Estats Units ha passat d'una triple A a una AA+. La mà justiciera de la divinitat és diu Moody's. I la divinitat, Tea Party. Si Obama deixa d'espolsar l'arbre (en sentit figurat) de brancatge alt i frondós, i opta per acompanyar Zapatero en els seus passejos pels paratges de Doñana, la turbulència borsària ben igual s'apaivaga. Si tant voleu, una mica de res.
Si fa dos segles un privilegiat de la fortuna gosava anunciar un futur de fam i misèria per als altres, sempre hi havia un Marat disposat a canviar el curs de la història. Ara no. L'expressió màxima de l'esquerra americana és Obama i més a prop, a Espanya, amb una taxa d'atur del 21% (9,9% a la resta del territori euro), UGT centra la seva capacitat de mobilització en la protesta contra la visita del Papa. L'equivalent espanyol d'Obama, per tant, no poden ésser els sindicats més coneguts, sinó Zapatero. Però mentre Obama cerca per sota la taula i als racons del despatx presidencial una de les tres A que tenia l'economia americana i que ell jura i perjura que no pot haver perdut mai, Zapatero (segrestat a Moncloa) mira amb nostàlgia en direcció a Doñana. És la diferència substancial que hi ha entre un president que s'enfureix si li mouen la cadira, i un que ja en té prou si aconsegueix asseure's a una cadireta d'anar a missa. Un dels malsons de Zapatero es Moody's, que s'acarnissa amb la incapacitat de reactivació de l'economia espanyola sempre que pot.
Ningú no mou els fils de Moody's, però dels seus moviments se'n beneficiarà el Partit Popular. Això no obstant, si el Professor de Georgetown no dóna a corre-cuita algunes lliçons elementals de comptar amb els dits a Rajoy, Moody's s'haurà de mostrar igualment crítica amb el govern conservador, cosa que ben probablement no ha previst. Els problemes de l'economia espanyola són de solució fàcil, perquè sovint n'hi ha prou canviant els governants d'esquerres per altres de dretes. Els dels Estats Units són més complexos, perquè la Casa Blanca sempre té un estadant de dretes. Ara Obama pretén emprendre algunes millores socials entre les quals hi ha la reforma del sistema tributari, que comporta el gravamen de les rendes més altes. I hi ha frivolitats que la dreta de debò no pot consentir. A posta la qualificació creditícia dels Estats Units ha passat d'una triple A a una AA+. La mà justiciera de la divinitat és diu Moody's. I la divinitat, Tea Party. Si Obama deixa d'espolsar l'arbre (en sentit figurat) de brancatge alt i frondós, i opta per acompanyar Zapatero en els seus passejos pels paratges de Doñana, la turbulència borsària ben igual s'apaivaga. Si tant voleu, una mica de res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada